Perdre la centralitat: el PP ignora la crisi de l'habitatge i el lloguer

La deriva d'un partit a la recerca de la seva identitat

Des de la seva arribada a Madrid, Alberto Núñez Feijóo va plantejar un objectiu ambiciós per al Partit Popular: reprendre l'etern viatge al centre. Tanmateix, a mesura que avança la legislatura, aquesta promesa sembla haver-se diluït en una estratègia basada exclusivament en la confrontació amb l'executiu de Pedro Sánchez. Aquesta tàctica no només ha fallat a l'hora d'atreure el votant moderat, sinó que ha provocat que el partit perdi la centralitat del debat públic, ignorant les urgències quotidianes que afecten milions d'espanyols.

L'habitatge: el gran absent en l'agenda conservadora

Un dels punts més crítics d'aquesta desconnexió és la gestió de l'habitatge. Mentre la ciutadania s'enfronta a dificultats extremes per accedir a una llar digna o afrontar el pagament d'un lloguer cada vegada més prohibitiv, el líder del PP ha optat per un silenci absolut en les sessions de control al Govern. Entre desembre de 2024 i abril de 2026, cap de les seves preguntes parlamentàries va abordar aquest problema estructural, preferint centrar-se en atacs retòrics sobre la legitimitat de l'Executiu.

"Perdre la centralitat és perdre la capacitat d'influència sobre de què es parla i com es parla; és ignorar per complet quines són les qüestions públiques d'urgència".

Aquesta falta d'interès s'ha traduït en fets concrets: el vot negatiu del PP a la pròrroga dels contractes de lloguer que vencien abans de 2027 ha deixat milers de famílies en una situació d'incertesa. Aquest escenari recorda la situació descrita a Tensión política: el PNV exige respeto mientras la vivienda sigue en el limbo, on la falta de consens legislatiu acaba castigant la baula més feble de la cadena social.

Menyspreu pel que és públic i les polítiques socials

El patró de conducta del PP s'estén més enllà de l'àmbit habitacional. La formació ha mostrat un desinterès sistemàtic per les polítiques socials, bloquejant iniciatives clau al Senat i votant en contra de mesures essencials per a la classe treballadora, com:

• La pujada del Salari Mínim Interprofessional (SMI).
• La pròrroga de bonificacions al transport públic.
• La protecció davant talls de subministrament en llars vulnerables.
• Els ajuts destinats a la conciliació familiar i beques a l'estudi.

Prioritats polítiques davant de necessitats socials

La gestió de la dependència és un altre exemple il·lustratiu. Malgrat l'increment en el finançament estatal, les comunitats autònomes governades pel PP presenten les pitjors xifres en llistes d'espera i temps de tramitació. No es tracta d'una falta de recursos, sinó d'una qüestió de prioritats polítiques. En debilitar les rendes autonòmiques després de l'arribada de l'Ingrés Mínim Vital, el PP ha optat per un model que, lluny de buscar el benestar general, s'alinea amb una concepció ideològica que margina el que és públic.

En conclusió, el PP es troba atrapat en un camí sense retorn. La seva dependència de Vox i la seva obsessió per una narrativa mediàtica centrada en l'atac constant han acabat per allunyar el partit de les preocupacions reals de la societat, deixant de banda temes crucials com la hipoteca, l'accés a l'habitatge i l'equitat social. Sense un gir cap a la centralitat, el projecte popular sembla cada vegada més desconnectat de la realitat que pretén governar.

---

Fonts: elDiario.es